Paiisatges 5

Poema en pedra seca

CÀNDID MIRÓ

Montgrí cremat

Recuerdo siniestro
quisiera borrarte,
por más que muero
siempre sobrevivo.

Pequeñas muertes
en cada transición,
lo que fuimos,
lo que somos
y lo que seremos.
Quevedo lo dijo mejor,
a mí me duele la ignorancia,
me mata la nostalgia
y me entierra la distancia.
Me resucita, por suerte, la dicha
de saberme roble,
piedra y mar.
...Y el viento
que no se rinde jamás.

ANTÒNIA GUERRERO




Quan torni la Primavera

Quan torni a venir la Primavera
potser ja no em trobarà al món.
Ara em plauria de creure que la Primavera és una persona
per tal de poder suposar que plorarà
en veient que ha perdut el seu únic amic.
La Primavera, però, ni tan sols no és una cosa:
és una manera de dir.
Tampoc les flors no tornen, ni les fulles verdes.
Hi ha noves flors, noves fulles verdes.
Hi ha d’altres dies suaus.
Res no torna, res no es repeteix, car tot és real.

FERNANDO PESSOA





músicas antiguas
trozos de nuestro pasado
identidades que ya no existen
metamorfosis del alma
imágenes difuminadas
ya no somos aquél ser
pero sí lo seguimos siendo
take me away
I believe in you
miro al cielo
estrellas en lo alto,
me falta el montgrí
o las medas
irrumpiendo en el horizonte
sin permiso,
sin vergüenza,
con la insolencia de su dulce belleza
come and take me away
so where are you now?

ANTÒNIA GUERRERO



Where is the answer


Voldria pensar
que tota absència dol
que tot mal passa
i que la natura morta
només existeix en els quadres

Voldria pensar
que això existeix
que els colors són reals
que res s’ha perdut
en aquest vaivé
poc concís
del subconscient
dels homes.

Voldria pensar
que si el Montgrí
ha tornat a viure
es perquè a dins
hi viu un geni genial
regenerador de vida
dador expert
de totes les mancances.

Voldria pensar que
aquest blau cel
és blau cel
i no turquesa,
un blau indecís
barrejat amb
un blanc d’una
finor extrema.

Voldria pensar
que aquesta flor
delicadament posada
sobre la tela
és un lliri violeta
i no només un dibuix
pintat
estàtic
sense olor
que té el do
d’enamorar-me
cada cop que el miro.

Voldria pensar que
si pujo al castell
amb aquesta flor
viuré l’etern
paradigma
que és
sentir
o no sentir ?

That is the question
and there is no answer.

INÈS GUMÀ