divendres, 28 de desembre de 2007

Paiisatges 4

Riu

Aigües que veniu de lluny
a la plana del Montgrí fent estada,
des del murmuri suau
crideu la Mediterrània.

Aigües que dolçament
bressoleu joncs i saules,
si de nit reflectiu lluna i estels,
de bon matí sou mirall de fades.

Aigües que porteu la vida
escampant-la per vores i marges,
calmeu el neguit de la set
que m'està rossegant l'ànima.

Aigües que un dia passejareu
la que sia darrera ullada,
humitegeu la terra que em cobreixi...
com un primer bes de la mare.

RICARD JULIÀ



Foto: Josep Pascual



La discreta llum
del dia que comença
es filtra minuciosament
entremig dels canyissars

Una boirina espessa
s'aixeca a un pam de l'aigua
com un vel delicat
de tendresa

...

Cruix de fulles seques,
olor dels marges humits,
ombreig de records
mentre vorejo el riu.

Miro enlaire,
un ocell perfila la sublim solitud
tímidament tenyida
de roig i lila

...i així, a poc a poc
s'esvaeix
la lànguida tristor
d'un dia gris

INÈS GUMÀ


Sanefes de miralls
em retornen
la teva imatge
i la meva.

El record es transforma
i la vida ens estova

Com més visc,
més certesa tinc del meu finir,
malgrat el mar s'amagui
darrera la boira
d'aquest present
i quedi lluny
i només s'insinuï
en aquesta corba
retallada amb canyes
que se serven dretes
en contra del vent
que les empeny
a una banda i una altra
de l'aigua
persevera en el seu recorregut
incessant
ininterrompuda
sostinguda
en aquesta minúscula
partícula de temps i espai...

Sanefes de mirall
em retornen
la teva imatge
i la meva.

El record es transforma
i la vida ens estova.

ANTÒNIA GUERRERO



Sec, ran de riba, però no sol del tot, m'acompanya un petit càrrec de consciència, tanta feina com tinc, i heus-me aquí, desvagat com un rendista.

Miro el lent fluir de l'aigua, vés quin tòpic, mirant les guspires que s'encenen i s'apaguen a la superfície, però hi ha alguna cosa més enllà, alguna irregularitat en el corrent, senyals frustrats de remolins antics, intents no confirmats de revoltes, potser senzills principis de la física quàntica, potser complexa vida interior, potser...

Reviso indicis, el reflex trencat i sinuós de la pell del riu, àlbers i canyissos que es contorsionen, núvols que van i vénen en ells mateixos, psicodèlia rural, un xic insana, repetitiva, hipnotisme casolà.

I al cap de no-res ja no em puc treure del cap que aquest fluïd agònic, que aquesta paleta aigualida de verds, grisos i marrons, que... que em vol dir alguna cosa. Alguna cosa que no entenc. Potser perquè el brogit proper de la mar de fons és més insistent. Potser perquè el riu fa servir un llenguatge elaboradíssimament simple per a algú com jo, amb tanta feina i amb el corresponent càrrec de consciència.

M'aixeco, ran de riba, i abans de tornar a la tanta feina, acompanyo el corrent pel sorral on desguassa amb dificultats, davant d'un mar ximplet i irritable. Sóc testimoni d'un inquietant emmudiment.

CÀNDID MIRÓ






A l’horitzó dels meus ulls
la teva silueta dibuixada,
com un miratge,
com una fita,
com un somni.

El foc et va cremar
i mil espurnes en les meves ninetes,
com una tortura,
com una amputació,
com un càstig injust.

Avui et veig renéixer.
Músiques en les meves orelles
composen un nou paisatge
on venir-te a retrobar,
com un regal,
com una esperança,
com una vida.

ANTÒNIA GUERRERO




Ni les nits
Ni les llums
Tampoc els estels
Cap dels ensurts
que travessen vides i morts
No hi fan res de bo
les branques seques
d'arbres del bosc
No llueixen cintes i colors
les històries envellides
darrera les tanques
d'un malfarcit rebost
Les bruixes són fugides
a contrades sense inquisidors
Els fets de la vida
ja no lliguen amors
Ai! Les càntigues antigues!
On han anat els trobadors?
Les dalles seguen homes
Camps de batalla
sagnants records
Vull flors esquerdant-me
suaument la mirada
Pau i treva pels perdedors.

RICARD JULIÀ


Foto: Josep Pascual

Montgrí

Si tu no hi fossis
deixaria de mirar enlaire.

Cap pinzell pintaria la paret
de la meva ànima de gris.

Cau del duc avall
Llisquen les imatges estimades.

Pel pedrigolet
saltironegen els meus somnis,
fins arribar a la falda,
on els peus descalços
fan camí.

*************************

A ti llegué de una tierra lejana,
cuna de vinos.
El castillo donde inventar fábulas
pusiste en mi camino.

El mar donde renacer
de una muerte repentina
cumplió su destino.

Los cerezos donde subir a merendar
fueron buenos amigos.

Cómo no amarte,
tierra mía,
tierra hermosa,
cómo no añorarte.
La canción de tu naturaleza
es mi único himno.