divendres, 28 de desembre del 2007

Paiisatges 2


Un camí conegut

El meu camí, és un camí senzill
és un camí petit i estret
que es trenca en un indret
i que sempre està tranquil.

Hi ha camps d’herba verda
que les seves vores van pintant
i talls de boscos d’arbres
que quan el garbí bufa
sembla que estiguin parlant.

Les flors efímeres
que d’un dia per l’altre neixen i van morint
li dibuixen esclats de primavera
al meu camí petit i senzill.

De tant en tant
la pluja li renta la cara
com ho fa la mare amb l’infant,
i després el sol carinyós l’asseca
perquè a poc a poc es torni a anar embrutant.

Per aquest camí que no té massa importància
perquè és petit i senzill
hi passen els pagesos, hi corren els gossos,...
hi juga la mainada, és un camí sense perill.

I jo m’hi passejo vestit de sol i primavera
cada vegada més admirat
i fins i tot em bec d’un glop la vida
que en el meu camí petit m’està envoltant.

RICARD JULIÀ


A tu, Garrotxa, terra aspra
que ofereixes al vianant
els més bells contrastos:
des dels cims alterosos
a les pregones fondalades,
dels cingles impressionants
als tranquils plans de pastures,
de les melodioses cascades
a les gorgues fondes i serenes,
de les aigües tumultuoses dels torrents
a les remoroses aigües dels rierols,
de les assolellades masies
-ara la majoria agonitzant silencioses-
a les ombrívoles boscúries
plenes de música i vida,
de les solitàries ermites
a les poblades valls;
a tu, Garrotxa,
que t'ofereixes generosa
als nostres cinc sentits,
amb tota plenitud,
et guardi Déu,
i als humans ens il·lumini
per a conservar-te intacta
perquè et puguin gaudir
les generacions futures.

GERARD CARRIÓN


Foto: Gerard Carrión


Mi tierra

A tí vuelvo
en horas de guerra
y de paz.
A ti vuelvo
a descansar.

A tí vuelvo
en busca de identidad.
En tu agua
mi reflejo,
heridas bañadas en sal.
De ti renazco con más fuerza,
con más serenidad.

Crezco entre tus piedras,
y me hago mujer
con olor a romero.

Bajo un olivo
te contaré un secreto
y nos reiremos del miedo.
Ven, hasta ese lugar,
donde el tiempo te mece
y la luna se deja amar.

Un faro ilumina deseos
y los sueños se dejan alcanzar.
Ven conmigo a ese lugar
que tú conoces ya.
Siéntete como en casa
y vuela como un “cormorà”.

Entre las rocas
mi alma
te espera ya,
ven, déjate llevar.
La tramontana
despejará las angustias
y te sentirás libre como el mar.

ANTÒNIA GUERRERO
Foto: Josep Pascual


Aquell dia el mar era un cartell publicitari, una fotografia ampliada i retocada, de colors vius i saturats, d'onades lascives i acollidores, amb un eslògan tan evocador com suspecte.

Fit a fit a Rodes i al Cap Norfeu,
notant com grimpa la tramuntana,
com ve a buscar-me, obsessiva,
tenso les ales i m'enlairo una mica
sobre els pins més torturats
per la gosadia, i em vinclo avall,
tirat endavant, mirant com s'acosta
ràpidament l'escuma que bat les roques,
els espadats solcats de salabror
que van quedant just darrera meu,
que cauen com jo caic, a plom,
buscant onades, i passo fregant-les,
ben arran, mentre faig un crit
o una riallada, per explicar al vent
i al mar el meu goig antic,
mentre esquivo el rocam i em tombo a llevant,
i agafo una ràfega que empeny amunt,
altre cop, bato les ales sense esforç,
redreço a migjorn, i remuntant els cingles,
seguint altres companys que xalen com jo,
els saludo o els repto o simplement xisclo
fent veure que no els veig, i torno a ser a dalt,
i amb un lleuger vaivé m’acaro al capvespre
que s'esbardella en vermells, i ja torno a ser
fit a fit a Rodes i al Cap Norfeu,
sentint com tiba la tramuntana,
empegueït de mi mateix, i exultant.

CÀNDID MIRÓ



Avui escriuré un poema
per fer-ho obriré l’arxiu del temps
i et trobaré.

Records, jocs i enyorances
vindran davant meu
i no ploraré.

Tampoc les rialles trencaran silenci
omplint la casa amb passats presents.

Ni paraules, ni històries tendres
només sal, sol i cendres.

Les teves onades
les meves arenes.

Tu i jo, mar.

Sols, sense misèries,
vull dir-t’ho amb senzillesa
mar –intensa vida!–
t’estimaré.

RICARD JULIÀ




No te pienso

No te pienso
No te recuerdo
No te olvido
-¡Dios mío, cómo me miento!
-¡Dios mío, cuánto te he mentido!

RICARD JULIÀ





Cosas pequeñas

Ven a l’empordà.
Allí te espero,
mirando las medas.

Si sopla la tramontana,
me soltaré la melena.

Volarán las cenizas
por encima de nuestras cabezas.

Correremos por el mar,
riéndonos de nuestras huellas.
Subiremos al montgrí
a ver las cosas pequeñas.

Te amaré para siempre,
murmura ella.

ANTÒNIA GUERRERO





Aquell dia el mar era la paleta d’un pintor obsessionat amb els blaus. O potser ja era el quadre enllestit, totalment cobert de franges blavoses, i esquitxos i taques i punts de totes les tonalitats sabudes, i encara de les que estan per descobrir.

Foto: Josep Pascual

Sé que recordar-te, en un dia lànguid, no és gaire homenatge,
ni pensar com era tot, i com és ara, i amb què t’hem allunyat,
ni concloure que les sequeres són fruit de la teva cendra
que amb llàgrima seca vam llançar al mar on ens banyem a l’estiu;
d’aleshores ençà mengem el peix en capficat silenci;
no cal buscar qui ocupa aquell espai immens que era ben teu,
qui crida i esgaripa per colgar la teva riallada esborrant-se,
qui, sense saber-ho, n’ha heretat la miopia i la visió penetrant,
la teva intolerància extrema i la teva comprensió sense mida;
sé que enyorar-te és un luxe solitari, pèrdua de temps imprescindible
per a tantes i tantes coses dels vius, que venim a tu, d’esquenes.

CÀNDID MIRÓ






Paisatge de tristesa

Paisatge de tristesa
el record del teu cos.
M’acompanyen les bruixes
en aquesta travessa de dol.

El cel es lleva serè
i el mar ple de pols.
Les illes, com sempre,
són confidents amables
dels meus pensaments.

Paisatge de tristesa
el record dels teus ulls.
Em deixaré portar pel dolç plaer
d'enyorar sense voler,
passejant per l’arbreda de la infància
estan caient les fulles de l’avui
i tot és aigua en els teus ulls.

ANTÒNIA GUERRERO