Paiisatges 0

Foto: Càndid Miró

paIIsatges

(2a versió de Paisatges)



Empúries, 15 de desembre de 2007

Presentació:


El col·lectiu Veus neix la primavera de 2003. Els seus membres escriuen i comparteixen versos. Els presenten en lectures i escenificacions en què ells mateixos fan de rapsodes, i en les que també hi participen músics i artistes plàstics, alguns dels quals s’integren en l’estructura del col·lectiu i participen de la gènesi i preparació dels espectacles.
L’estiu de 2006 van presentar Paisatges del qual ara ofereixen una segona versió.

Hi participen:
Gerard Carrión, textos i veu
Meritxell Gama, música i harpa
Antònia Guerrero, textos i veu
Ricard Julià, textos i veu
Càndid Miró, textos i veu

Sovint pretenem mirar al voltant i veure el paisatge, com un decorat on provem d'assajar els nostres papers teatrals. Però en el més lleuger dels casos, nosaltres, aprenents de personatges, formem part del paisatge, indissolublement. I ell forma part indissoluble de nosaltres.

Paiisatges 1

Música: Greensleeves

“Atrapa la teva memòria del passat, atrapa-la abans que el temps es quedi clos dins les coses i tu amb elles per sempre”

“Ara que és de nit, la Vila dorm. La natura respira i ens regala la suau cadència del seu alè. Ens acomoda en el record i ens retorna les hores que ens han vist créixer, riure, patir, madurar. Ens calma l’angúnia de saber que estem de pas, ens fa més lliures regalant-nos la seva bellesa i ens dóna la benvinguda al paratge on tot té la seva justa mesura”

“Tot el que ens envolta és nostre, tot allò fins a on la vista arriba és de l’univers, petjades d’altres peus també agrairan que la sorra sigui calenta a l’hivern i l’herba freda a l’estiu, petjades que ploraran amb nosaltres el dol del que hem perdut, petjades que riuran cada cop que tot reneixi de nou”

“La vida comença de nou després de la mort, després del foc, després que el temps i tu hàgiu jugat a menjar-vos un a l’altre”


Intro

Intro a la vida
paisatges de sol i sutge
paisatges atrapats
paisatges de foscor
paisatges de llum
renaixement de la natura
paisatges de veritat

INÈS GUMÀ



Paisatges d’obaga

D’obaga
de sutge i pols
de melindros
sense xocolata

Incògnits
desolats,
de gelat
sense cirera

Paisatges
Cremats

Sense esma
de res
impostats,
de maduixes
sense nata

Inexistents
sense veu
ni força,
de recuit
sense mel

Paisatges
oblidats
teus
meus
despullats
i sols,
paisatges d’obaga

INÈS GUMÀ


Foto: Josep Pascual



Paisatges de solana

Paisatges
de melindros
amb xocolata
de gelat de vainilla
amb mil cireres
vermelles
de maduixes
amb nata
de recuit a
mb mel

Paisatges dolços
de cotó de sucre
de pomes amb caramel
de bombons farcits
de nous i avellanes

Paisatges amorosits
per les tendres mans
d’una natura
sàvia
que tímidament
reneix
des de l’obaga
a la solana

INÈS GUMÀ




Terra
And if I ever lose my hands, lose my plough, lose my land,
Oh if I ever lose my hands, I wont have to work no more.
And if I ever lose my eyes, if my colours all run dry,
Yes if I ever lose my eyes, I wont have to cry no more.
CAT STEVENS Moonshadow

Terra
per als meus peus
que no caminin sols
que no caminin debades
que no caminin per enlloc

Terra
per als meus ulls
que no vegin desolació
que no vegin el buit
que no vegin l'absoluta solitud

Terra
perquè sóc viu
que viure tingui sentit
que conviure tingui sentit
que sobreviure tingui sentit

Terra
per al dia aquell
que la cendra es barregi amb altra pols
que la pluja faci fèrtil el fang
que el vent n'escampi llavors

Terra
de tu som,
per tu som,
amb tu som,
som tu.

CÀNDID MIRÓ
Foto: Isaac Sunyer

Te hablaré de una tierra
que acoge gentes
de otras partes,
de otros mundos,
de otros tiempos.

Gentes con otras voces
con otras texturas
con otros aromas.

Gentes que enriquecen las semillas
Y ensanchan el horizonte.

Gentes con risas nuevas
para llenar un instante.

Gentes con otras realidades
con otros temores
con otras heridas
donde reconocernos
y crecer compartiendo.

ANTÒNIA GUERRERO

Paiisatges 2

Un camí conegut

El meu camí, és un camí senzill
és un camí petit i estret
que es trenca en un indret
i que sempre està tranquil.

Hi ha camps d’herba verda
que les seves vores van pintant
i talls de boscos d’arbres
que quan el garbí bufa
sembla que estiguin parlant.

Les flors efímeres
que d’un dia per l’altre neixen i van morint
li dibuixen esclats de primavera
al meu camí petit i senzill.

De tant en tant
la pluja li renta la cara
com ho fa la mare amb l’infant,
i després el sol carinyós l’asseca
perquè a poc a poc es torni a anar embrutant.

Per aquest camí que no té massa importància
perquè és petit i senzill
hi passen els pagesos, hi corren els gossos,...
hi juga la mainada, és un camí sense perill.

I jo m’hi passejo vestit de sol i primavera
cada vegada més admirat
i fins i tot em bec d’un glop la vida
que en el meu camí petit m’està envoltant.

RICARD JULIÀ


A tu, Garrotxa, terra aspra
que ofereixes al vianant
els més bells contrastos:
des dels cims alterosos
a les pregones fondalades,
dels cingles impressionants
als tranquils plans de pastures,
de les melodioses cascades
a les gorgues fondes i serenes,
de les aigües tumultuoses dels torrents
a les remoroses aigües dels rierols,
de les assolellades masies
-ara la majoria agonitzant silencioses-
a les ombrívoles boscúries
plenes de música i vida,
de les solitàries ermites
a les poblades valls;
a tu, Garrotxa,
que t'ofereixes generosa
als nostres cinc sentits,
amb tota plenitud,
et guardi Déu,
i als humans ens il·lumini
per a conservar-te intacta
perquè et puguin gaudir
les generacions futures.

GERARD CARRIÓN

Foto: Gerard Carrión


Mi tierra

A tí vuelvo
en horas de guerra
y de paz.
A ti vuelvo
a descansar.

A tí vuelvo
en busca de identidad.
En tu agua
mi reflejo,
heridas bañadas en sal.
De ti renazco con más fuerza,
con más serenidad.

Crezco entre tus piedras,
y me hago mujer
con olor a romero.

Bajo un olivo
te contaré un secreto
y nos reiremos del miedo.
Ven, hasta ese lugar,
donde el tiempo te mece
y la luna se deja amar.

Un faro ilumina deseos
y los sueños se dejan alcanzar.
Ven conmigo a ese lugar
que tú conoces ya.
Siéntete como en casa
y vuela como un “cormorà”.

Entre las rocas
mi alma
te espera ya,
ven, déjate llevar.
La tramontana
despejará las angustias
y te sentirás libre como el mar.

ANTÒNIA GUERRERO
Foto: Josep Pascual


Aquell dia el mar era un cartell publicitari, una fotografia ampliada i retocada, de colors vius i saturats, d'onades lascives i acollidores, amb un eslògan tan evocador com suspecte.

Fit a fit a Rodes i al Cap Norfeu,
notant com grimpa la tramuntana,
com ve a buscar-me, obsessiva,
tenso les ales i m'enlairo una mica
sobre els pins més torturats
per la gosadia, i em vinclo avall,
tirat endavant, mirant com s'acosta
ràpidament l'escuma que bat les roques,
els espadats solcats de salabror
que van quedant just darrera meu,
que cauen com jo caic, a plom,
buscant onades, i passo fregant-les,
ben arran, mentre faig un crit
o una riallada, per explicar al vent
i al mar el meu goig antic,
mentre esquivo el rocam i em tombo a llevant,
i agafo una ràfega que empeny amunt,
altre cop, bato les ales sense esforç,
redreço a migjorn, i remuntant els cingles,
seguint altres companys que xalen com jo,
els saludo o els repto o simplement xisclo
fent veure que no els veig, i torno a ser a dalt,
i amb un lleuger vaivé m’acaro al capvespre
que s'esbardella en vermells, i ja torno a ser
fit a fit a Rodes i al Cap Norfeu,
sentint com tiba la tramuntana,
empegueït de mi mateix, i exultant.

CÀNDID MIRÓ



Avui escriuré un poema
per fer-ho obriré l’arxiu del temps
i et trobaré.

Records, jocs i enyorances
vindran davant meu
i no ploraré.

Tampoc les rialles trencaran silenci
omplint la casa amb passats presents.

Ni paraules, ni històries tendres
només sal, sol i cendres.

Les teves onades
les meves arenes.

Tu i jo, mar.

Sols, sense misèries,
vull dir-t’ho amb senzillesa
mar –intensa vida!–
t’estimaré.

RICARD JULIÀ




No te pienso

No te pienso
No te recuerdo
No te olvido
-¡Dios mío, cómo me miento!
-¡Dios mío, cuánto te he mentido!

RICARD JULIÀ





Cosas pequeñas

Ven a l’empordà.
Allí te espero,
mirando las medas.

Si sopla la tramontana,
me soltaré la melena.

Volarán las cenizas
por encima de nuestras cabezas.

Correremos por el mar,
riéndonos de nuestras huellas.
Subiremos al montgrí
a ver las cosas pequeñas.

Te amaré para siempre,
murmura ella.

ANTÒNIA GUERRERO





Aquell dia el mar era la paleta d’un pintor obsessionat amb els blaus. O potser ja era el quadre enllestit, totalment cobert de franges blavoses, i esquitxos i taques i punts de totes les tonalitats sabudes, i encara de les que estan per descobrir.

Foto: Josep Pascual

Sé que recordar-te, en un dia lànguid, no és gaire homenatge,
ni pensar com era tot, i com és ara, i amb què t’hem allunyat,
ni concloure que les sequeres són fruit de la teva cendra
que amb llàgrima seca vam llançar al mar on ens banyem a l’estiu;
d’aleshores ençà mengem el peix en capficat silenci;
no cal buscar qui ocupa aquell espai immens que era ben teu,
qui crida i esgaripa per colgar la teva riallada esborrant-se,
qui, sense saber-ho, n’ha heretat la miopia i la visió penetrant,
la teva intolerància extrema i la teva comprensió sense mida;
sé que enyorar-te és un luxe solitari, pèrdua de temps imprescindible
per a tantes i tantes coses dels vius, que venim a tu, d’esquenes.

CÀNDID MIRÓ






Paisatge de tristesa

Paisatge de tristesa
el record del teu cos.
M’acompanyen les bruixes
en aquesta travessa de dol.

El cel es lleva serè
i el mar ple de pols.
Les illes, com sempre,
són confidents amables
dels meus pensaments.

Paisatge de tristesa
el record dels teus ulls.
Em deixaré portar pel dolç plaer
d'enyorar sense voler,
passejant per l’arbreda de la infància
estan caient les fulles de l’avui
i tot és aigua en els teus ulls.

ANTÒNIA GUERRERO

Paiisatges 3

El pocavergonya

Com una flaire
perduda pels temps
voldria romandre
prop de pedres velles
lluent de llum d’estels
fornicar en la negror
de les nits que foren meves.
No estaria heroi
de rondalla ni llegenda,
no em cantaria cap joglar
ni fóra campió valent
d’hermosa i dolça princesa.
Més aviat lladragot
d’hostal brut i antic
company dels ratolins
els millors veïns
del regne de les clavegueres.
El sarró no massa ple
que la fam empeny,
-i sovint molt bé– les idees,
les cames per dansar
i mans i dits
per acaronar els pits
i el que calgui
de totes les femelles.
De Déu, més val
no parlar-ne gaire
i si fer-ho cal
que sia pregant
i encara que poso
ciri a Sant Antoni
el meu esguard
l’estima el dimoni
que sempre acaba guanyant.
Per tot això
potser que de feliç
no en sia tot
el que hauria de ser,
però de content
i enamorat de la vida
cerqueu-ne un altre
i veureu que us és
difícil d’omplir l’esquer.
Senyors i senyoretes,
joves i cavallers,
que la sort
us doni el que calgui
i a mi, si és possible,
algun diner.
-Com una flaire perduda pels temps-

RICARD JULIÀ




Foto: Josep Pascual


Desamor, soledad
por el camino
he vivido.

Con el aroma
de la pasión
me he perdido.

Siéntate a mi lado
y deja que te cuente
historias que no he vivido.

Inventaré para ti
un castillo
que mira al mar,
con cuatro torres
donde el cielo tocar.

Envuelto en colores
el castillo está triste,
no puede besar a las islas
ni mandarles un manojo de flores.

Invocará a la tramontana
que venga a llenar su soledad,
y romero y tomillo
lleve hasta el mar.

Ya de noche,
charlará con la luna
y al ritmo de las olas
se dormirá.

ANTÒNIA GUERRERO




Esbozo para una vieja estación

Frío de joven otoño
aún no vencido por veterano invierno
Viento de largo recorrido
único ocupante de la sala de espera.
Tristeza de anden vacío
a la caza de un tren que nunca llega
Cantina de mostrador derrotado
en el combate con la caña de cerveza
Equipo local retenido
en descolorida fotografía
de allá, por los años cuarenta.
Luz verde de paso
cambio de agujas – por si acaso
luz roja de !Alto!
Siempre conviene un buen centinela
Humedad en los servicios
nunca fluye el agua
en grifos ni cisternas
Papelera hambrienta de recogida
arbolillos decorando el escenario
en la estación de antes de la guerra.
Colilla pegada a los labios
con destino a vía muerta
Pasos sin ruido ni silencio
lápidas sin nombre, bancos de piedra
Siempre hay un tren adjudicado
que nunca sale a su hora
pero siempre llega.

RICARD JULIÀ


L’Albera

Sempre tindré
en un racó
guardat
aquella caixeta
amb un bri de farigola
tallat un dia de sol
a prop del mar
damunt d’un cim
amb el Montgrí
de teló de fons
d’aquell magnífic
escenari

Sempre tindré
dins aquell llibre
tan llegit
un conillet rosa
trobat un capvespre
molt abans de Sant Joan
quan ni tant sols
sabia que la vida
ens portaria altre cop
a retrobar-nos
avui,
aquesta nit,
encara.

INÈS GUMÀ

Paiisatges 4

Riu

Aigües que veniu de lluny
a la plana del Montgrí fent estada,
des del murmuri suau
crideu la Mediterrània.

Aigües que dolçament
bressoleu joncs i saules,
si de nit reflectiu lluna i estels,
de bon matí sou mirall de fades.

Aigües que porteu la vida
escampant-la per vores i marges,
calmeu el neguit de la set
que m'està rossegant l'ànima.

Aigües que un dia passejareu
la que sia darrera ullada,
humitegeu la terra que em cobreixi...
com un primer bes de la mare.

RICARD JULIÀ



Foto: Josep Pascual



La discreta llum
del dia que comença
es filtra minuciosament
entremig dels canyissars

Una boirina espessa
s'aixeca a un pam de l'aigua
com un vel delicat
de tendresa

...

Cruix de fulles seques,
olor dels marges humits,
ombreig de records
mentre vorejo el riu.

Miro enlaire,
un ocell perfila la sublim solitud
tímidament tenyida
de roig i lila

...i així, a poc a poc
s'esvaeix
la lànguida tristor
d'un dia gris

INÈS GUMÀ


Sanefes de miralls
em retornen
la teva imatge
i la meva.

El record es transforma
i la vida ens estova

Com més visc,
més certesa tinc del meu finir,
malgrat el mar s'amagui
darrera la boira
d'aquest present
i quedi lluny
i només s'insinuï
en aquesta corba
retallada amb canyes
que se serven dretes
en contra del vent
que les empeny
a una banda i una altra
de l'aigua
persevera en el seu recorregut
incessant
ininterrompuda
sostinguda
en aquesta minúscula
partícula de temps i espai...

Sanefes de mirall
em retornen
la teva imatge
i la meva.

El record es transforma
i la vida ens estova.

ANTÒNIA GUERRERO



Sec, ran de riba, però no sol del tot, m'acompanya un petit càrrec de consciència, tanta feina com tinc, i heus-me aquí, desvagat com un rendista.

Miro el lent fluir de l'aigua, vés quin tòpic, mirant les guspires que s'encenen i s'apaguen a la superfície, però hi ha alguna cosa més enllà, alguna irregularitat en el corrent, senyals frustrats de remolins antics, intents no confirmats de revoltes, potser senzills principis de la física quàntica, potser complexa vida interior, potser...

Reviso indicis, el reflex trencat i sinuós de la pell del riu, àlbers i canyissos que es contorsionen, núvols que van i vénen en ells mateixos, psicodèlia rural, un xic insana, repetitiva, hipnotisme casolà.

I al cap de no-res ja no em puc treure del cap que aquest fluïd agònic, que aquesta paleta aigualida de verds, grisos i marrons, que... que em vol dir alguna cosa. Alguna cosa que no entenc. Potser perquè el brogit proper de la mar de fons és més insistent. Potser perquè el riu fa servir un llenguatge elaboradíssimament simple per a algú com jo, amb tanta feina i amb el corresponent càrrec de consciència.

M'aixeco, ran de riba, i abans de tornar a la tanta feina, acompanyo el corrent pel sorral on desguassa amb dificultats, davant d'un mar ximplet i irritable. Sóc testimoni d'un inquietant emmudiment.

CÀNDID MIRÓ






A l’horitzó dels meus ulls
la teva silueta dibuixada,
com un miratge,
com una fita,
com un somni.

El foc et va cremar
i mil espurnes en les meves ninetes,
com una tortura,
com una amputació,
com un càstig injust.

Avui et veig renéixer.
Músiques en les meves orelles
composen un nou paisatge
on venir-te a retrobar,
com un regal,
com una esperança,
com una vida.

ANTÒNIA GUERRERO




Ni les nits
Ni les llums
Tampoc els estels
Cap dels ensurts
que travessen vides i morts
No hi fan res de bo
les branques seques
d'arbres del bosc
No llueixen cintes i colors
les històries envellides
darrera les tanques
d'un malfarcit rebost
Les bruixes són fugides
a contrades sense inquisidors
Els fets de la vida
ja no lliguen amors
Ai! Les càntigues antigues!
On han anat els trobadors?
Les dalles seguen homes
Camps de batalla
sagnants records
Vull flors esquerdant-me
suaument la mirada
Pau i treva pels perdedors.

RICARD JULIÀ


Foto: Josep Pascual

Montgrí

Si tu no hi fossis
deixaria de mirar enlaire.

Cap pinzell pintaria la paret
de la meva ànima de gris.

Cau del duc avall
Llisquen les imatges estimades.

Pel pedrigolet
saltironegen els meus somnis,
fins arribar a la falda,
on els peus descalços
fan camí.

*************************

A ti llegué de una tierra lejana,
cuna de vinos.
El castillo donde inventar fábulas
pusiste en mi camino.

El mar donde renacer
de una muerte repentina
cumplió su destino.

Los cerezos donde subir a merendar
fueron buenos amigos.

Cómo no amarte,
tierra mía,
tierra hermosa,
cómo no añorarte.
La canción de tu naturaleza
es mi único himno.

Paiisatges 5

Poema en pedra seca

CÀNDID MIRÓ

Montgrí cremat

Recuerdo siniestro
quisiera borrarte,
por más que muero
siempre sobrevivo.

Pequeñas muertes
en cada transición,
lo que fuimos,
lo que somos
y lo que seremos.
Quevedo lo dijo mejor,
a mí me duele la ignorancia,
me mata la nostalgia
y me entierra la distancia.
Me resucita, por suerte, la dicha
de saberme roble,
piedra y mar.
...Y el viento
que no se rinde jamás.

ANTÒNIA GUERRERO




Quan torni la Primavera

Quan torni a venir la Primavera
potser ja no em trobarà al món.
Ara em plauria de creure que la Primavera és una persona
per tal de poder suposar que plorarà
en veient que ha perdut el seu únic amic.
La Primavera, però, ni tan sols no és una cosa:
és una manera de dir.
Tampoc les flors no tornen, ni les fulles verdes.
Hi ha noves flors, noves fulles verdes.
Hi ha d’altres dies suaus.
Res no torna, res no es repeteix, car tot és real.

FERNANDO PESSOA





músicas antiguas
trozos de nuestro pasado
identidades que ya no existen
metamorfosis del alma
imágenes difuminadas
ya no somos aquél ser
pero sí lo seguimos siendo
take me away
I believe in you
miro al cielo
estrellas en lo alto,
me falta el montgrí
o las medas
irrumpiendo en el horizonte
sin permiso,
sin vergüenza,
con la insolencia de su dulce belleza
come and take me away
so where are you now?

ANTÒNIA GUERRERO



Where is the answer


Voldria pensar
que tota absència dol
que tot mal passa
i que la natura morta
només existeix en els quadres

Voldria pensar
que això existeix
que els colors són reals
que res s’ha perdut
en aquest vaivé
poc concís
del subconscient
dels homes.

Voldria pensar
que si el Montgrí
ha tornat a viure
es perquè a dins
hi viu un geni genial
regenerador de vida
dador expert
de totes les mancances.

Voldria pensar que
aquest blau cel
és blau cel
i no turquesa,
un blau indecís
barrejat amb
un blanc d’una
finor extrema.

Voldria pensar
que aquesta flor
delicadament posada
sobre la tela
és un lliri violeta
i no només un dibuix
pintat
estàtic
sense olor
que té el do
d’enamorar-me
cada cop que el miro.

Voldria pensar que
si pujo al castell
amb aquesta flor
viuré l’etern
paradigma
que és
sentir
o no sentir ?

That is the question
and there is no answer.

INÈS GUMÀ

Paiisatges 6

Postal

Rerafons de serralada:
¿enciclopèdia en pedra
o pressupost per a túnels

Estenedor ple de núvols
¿vella esperança de pluges
o toxicitat de l'aire?

Forests que encara floreixen:
¿antiga farga del clima
o estoc de paper in situ?

Camps de conreu a la plana:
¿senyals de supervivència
o d'experiments transgènics?

Lleu pendent amb la tartera:
¿bucòlica passejada
o estació alpina en projecte?

Llogaret que s'agombola:
¿darrera reserva indígena
o urbanites de vacances?

I el rierol que travessa:
¿hàbitat que engendra vida
o inici de claveguera?

Postal posada a la venda:
¿imatge perquè es recordi
o record a imaginar-se?

CÀNDID MIRÓ



Generous land

Tierra generosa
que tratamos con avaricia.
Diseñamos tus montes
con parques acuáticos.
Nos metemos en tu mar
y lo violamos.

La meca del turismo:
pasen y vean,
árboles quemados o talados,
montañas que se derrumban,
muros que las levantan,
mares con tesoros de poliuretano,
fondos marinos con anclas quemados,
autopistas hasta las islas,
submarinos donde ver submarinistas,
gaviotas políglotas, peces saturados.
Pasen y vean
y no se olviden de volver.

Negocio turístico,
de algo hay que comer.
Nadie lo niega,
seguro que hay otra manera.

Tierra generosa
que tratamos con avaricia,
pronto tus entrañas
serán de cemento
y tus frutos se pudrirán
(incluidos nosotros).

ANTÒNIA GUERRERO


Aquell dia el mar era un gran desert, immens, amb muntanyes de pols batudes pel vent, amb tempestes de sorra i de petjades esborrades, un desert d'arenes movedisses i miratges desesperats... un desert tan bell com implacable.

Palestins i israelians s’estan matant,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
nous casos de violència domèstica,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
moviments migratoris tocant el suïcidi,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
descobreixen més maneres d'explotar els pobres,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
espècies que desapareixen vertiginosament,
i passo pàgina, indiferent, (no m'afecta),
la història i la cultura són un saldo,
i passo pàgina, indiferent, (no m'afecta),
arribo al full de les necrològiques,
i miro si ja hi ha el meu nom (per si m'afecta).

CÀNDID MIRÓ

Foto: Gerard Carrión

Tres corbs marins

Damunt la roca
miren pensatius
com vénen les onades
i a cada rebuig
es concentren més
i més i més
encara
fins que
un es gira
s’espolsa amb el bec
les plomes,
l’altre se’l mira
mentre
el tercer
pensatiu
segueix
el moviment
de l’aigua

A la roca del costat
corb solitari
es capfica
amb el per què
ell està sol
i mira
i mira
i mira
com el mar
s’acosta
es trenca
l’esquitxa
i al final
li ofereix la possibilitat
d’endinsar-se
en el quid de la qüestió :

–Sol o no sol?

Es capbussa
dos o tres segons
bat les ales
mulla els altres
que aliens a tot
segueixen al seu aire.

Després de tanta
indiferència salada,
la resposta és ben clara,
capcirós s’enfila sol
damunt la roca
blanquinosa i foradada.

Després d’un llarg silenci

Els del costat se’l miren
emprenen el vol,
i hop!
ara ja són quatre
els corbs marins
que damunt la roca
miren pensatius
el vaivé
d’un blau gronxador
de solituds imaginàries.

INÈS GUMÀ

Foto: Càndid Miró



Si s’aturés el temps
i nord i sud es capgiressin,
¿on cercaríem l’horitzó?

Si s’aturés el sol,
ombres immòbils ja per sempre,
¿quan trobaríem un repòs?

Si s’aturés el mar
com un oblit sedimentant-se,
¿bategarien nostres cors?

Si s’aturés el vent
i l’aire fos un mur de vidre
¿de què ompliríem els pulmons?

Si s’aturés la gent,
Fràgils estàtues de sal,
¿ja quin sentit tindria el món?

CÀNDID MIRÓ


Llavors, quan la llum ens faci ser llum
i el viatge ens porti lluny, a l’infinit
tot paisatge serà un de sol
i el temps ens farà seus

RICARD JULIÀ

Foto: Josep Pascual